La curiositat fèrtil amanyaga el cau.
A dins, la foscor no és absoluta,
es cristal·litza en formes simètriques i ondulades
gronxades per l’eco de les veus de menys densitat.
A fora, hi passen les estacions,
el blau és cel i es fa de nit cada dia.
A les mans és on m’hi estic.
La força de la tria, el gest,
l’acte concret que creix entre els dits.
És allà on ens compartim sabent-nos dues.
Costura de trama fina,
comisura a cada paraula dita.
A les mans hi tinc la certesa
dels dubtes, dels corriols verges,
de la hipnosi del que conec
però no he vist mai.
A les mans hi viu la trobada
després del comiat cíclic.
L’onada perenne, feta de sal i sorra
que es despulla a la platja
per poder renéixer a l’alta mar.
A les mans hi covo el batec unison,
el de la distància justa per poder-te mirar als ulls.