Obro bosses amb roba que em passen. L'he classificat diverses vegades fins que he trobat una lògica definitiva, de moment. La Rosalia apareix davant dels cines Callao anunciant un nou disc. Un àlbum que està preparant des de fa anys. Tinc la roba estesa des de fa tres dies. Temo la humitat i l’aboco al balcó un dia més, de principi a fi. Les gates busquen el sol i treuen les urpes enfortint l’esgarrapada. A ella la maquillen, la pentinen i se n’adona que la portada ha estat desvelada a Nova York abans del pactat. S’enfada mentre la seva germana i d’altres joves li diuen que no es preocupi. Entro a Tik-Tok. Em vaig obrir un perfil durant el confinament. Al cap de sis dies em vaig desinstal·lar l'aplicació perquè no podia parar de fer vídeos doblant veus. Em seduïa un plaer embriagat que em demanava repte diari. Massa perillós en una situació d’emergència en la que tenia el mòbil enganxat a les mans persuadint constantment el meu temps, la meva vida. Però hi torno per veure què ha fet, per admirar-ne el traç de tota la història amb la seguretat que sigui quan sigui, sigui com sigui, Madrid s’aturarà per anar-la a rebre i escoltar el que vol dir-nos. The New Popess. M’alucina i em pregunto què he estat fent jo mentrestant. He estat organitzant caixes, llimant i envernissant un tauló que ara és escriptori, dormint a deshora anestesiada pel dringar de les fulles d’octubre que creixen fins tocar casa meva. Res d’això recordaré d’aquí un temps. I m’enfada saber que d’aquí uns mesos no podré fer res ni de tot això ni de tot allò. Però ara, ara, no soc capaç de moure un dit en direcció a la creació, al meu desig. Em xucla una altra força arrasadora que conec perfectament però a qui em costa posar nom. I respiro quan tinc el curs pre-part perquè és una obligació que no em vull saltar i les opcions desapareixen. La resta del dia, visc en un pre-post-operatori, sondada pel tran-tran dels dies que passen, ben endreçadets un rere l’altre, sense molestar, sense aixecar el cap. Tran-tran. No accepto la meva vida així. No me l’estimo. Em sembla tot tan superflu, tan devastadorament quotidià, previsible que em moro. Tinc l’escenari muntat per pujar a cantar i em col·lapso al backstage. Tot ha de ser tan perfecte, perfilat i enllustrat que mai trobo l’empenta per exposar-me. I l’engranatge em sembla tan gran i feixuc que no puc empènyer la manivela per por del que necessitaré després: els altres. Massa anys en el mateix discurs. Què ho fa? Qui em vigila i m’injecta la por al cos? Solitud i paràlisi ben amassades creixen dins el meu estómac tendre i m’inflo sense alimentar-me. Els veïns no ho sospiten. Tampoc les amigues. Les meves germanes. Camuflada en les diferents estacions em passen els anys i ningú pregunta. La que em té la llanterna enfocada de dia i les nits que em devora l’inconscient soc jo mateixa. Faig torns per no deixar escletxa. Ofego la fertilitat, la possibilitat de la germinació. Soc la que m’escapo i em persegueixo. La que em salvo i m’enfonso. La que m’ofego i em reanimo a cada gest.
Ha arribat el fred. Ho diu el cel i el color dels núvols que hi llisquen. El vent farà caure la sissi. Hauria però m’esperaré per poder recollir la roba de terra.