Caminava enfadada. A passa dura. Fricativa amb l’aire. Perforadora amb el terra. Com tantes altres vegades, estava centrada en l’altre. En com jo inventava que estava actuant, pensant, essent. Convençuda de la troballa veritable ensopego amb cada pedra, amb cada arrel mal ensorrada. No caic. Em costa caure, malgrat potser seria el millor. La rendició. La pausa. El final. Topar contra el dolor físic i escopir la malesa de l’ànima. Però tinc traça esquivant caigudes i sobrevisc. Ni moro. Ni visc. La pregunta que em persegueix en paral·lel és per què no puc centrar-me en la bellesa del que m’envolta. Canviar el rumb. Distreure la ment obsessiva i mortífera que em porta a la putrefacció de la mirada i de la respiració. No me’n surto. I em veig des de fora. Però no és suficient per abandonar-me i renéixer ràpidament. Em persegueixo, com l’ombra entre la clariana del bosc. Jugo a fet i amagar amb mi mateixa. I ja no sé què busco. He perdut la brúixola, el sentit de l’emoció que em farceix la pell, atenta a qualsevol indici que pugui justificar el meu caminar a batzegades. L’entreveig i s’escapa. Però quan l’atrapo, fugaç, l’engoleixo amb delit, ennuegant-me mentre parlo les paraules que proven d'explicar el meu to, la meva perillositat, el verí que degota i que escampo al meu pas.
No és fins que arribo a la meta que tot acaba.
Quan s’atura la passa,
para la inèrcia engolidora
i el lila de les ulleres regalima llagrimal avall.
M’assec i moro sense remei.
Rellisca la capa que m’era armadura
i m’agafa tota la son del món.