Des de la petita cova de xapa, els meus ulls salten la porta baixa per sobrevolar un moment el castanyer de davant: no hi ha resistència aparent, els cossos són, sense judici, assumint la seva naturalesa, encarnant el seu propòsit primer i últim. Cauran de la branca en algun moment al llarg del diumenge i difícilment es tornaran a aixecar. L’estructura fràgil començarà a desintegrar-se retornant al tot, d’on no han sortit mai, més que en aparença davant la meva mirada distant.
I em penso diferent de tot això.
La il·lusió òptica i el laberint mental em porten a la porta sense pom. Soc a la casella de sortida on retornaré fins que copsi, en la pròpia cèl·lula, que la matèria és camaleònica i, sense trencar-se, ho omple i m’ho explica tot.
Límit perfilat a punta de carbonet que em fa seure a la meva trona. Ens mirem des del turó sentint el rierol que corre esquerdant la vall.
Tendra és la força que ens enganxa a la branca. El tronc resisteix i perfora les capes d’aire que freguen la possibilitat de fer-lo caure, de guanyar-li un pols que no ignora. Es manté. És marc i estructura per la meva mirada cosidora, que passa per entremig de totes les coses per saber-les una mica més. Aquí hi trobo la joia i el mal de cap. La pregunta perenne que vol conèixer el que potser ja sap i necessita el vers per calmar l’angoixa del forat negre que dorm a prop de la fragilitat del que ara penso que és la veritat.
En aquest contorn és on s’hi traça la línia fina per on camina el funambulista.